Al apartat de Belles Arts de la WEB "Pedreirapatrimoni" penjem un PDF de la revista Inquietud, de la Federació Nacional d'Estudiants de Belles Arts, datada del 17 de juliol de 1937 un any després de la mort de Apel·les Mestres model per nacional per molts joves estudiants de Belles Arts.
Entre ells Berta Font, Josep Pedreira, Manuel Viusà o Francesc Espriu.
Es realment un simbol per a tots nosaltres que Mestres traspassés just el dia després de l'insurrecció militar contra la Republica. Us deixem el testimoni de l'admiraciód dels seus joves contemporànis.

http://www.pedreirapatrimoni.net/belles-arts-escultura-i-pintura/

14 VULL SOMNIAR!!

Soc un polític (no piqueu al cap, que deixa senyal!!)

NO HI HA DRETES, A LA DRETA DEL CENTRE (???).

Ningú es conservador, o de dretes. O no hi ha ningú de dretes, o bé son tan bona gent que no voten per no molestar. Les dretes d'avui son més cultes . O porten adjectiu, o un guió, o senzillament han "progressat" i s'han canviat el nom. O potser és una opció de marketing , o re-engineering, o senzillament de cash-flow. O potser és que usen noms que venen millor.

EL CENTRE NO EXISTEIX ( és a la dreta de l'esquerra? a l'esquerra de .... que se jo!!)

O és que el centre ja no és el centre, o és que el centre és més a la dreta, o la dreta més al centre, o l'esquerra més al centre.

Jo sé on tinc la mà dreta i l'esquerra, l'orella dreta i l'esquerra i sé on tinc la cama esquerra i la dreta. I al centre que hi tinc? ...... el nas i per això m'oloro que algú no diu tota la veritat, o una part de la veritat o una part de la mentida o no és sincer del tot, o no és gens sincer. O els que diuen que son d'esquerra o de centre no ho son tots, o els que ho diuen d'altres maneres son tots de dretes o la gent té vergonya de dir-ho , o és que no tenen cap mena de vergonya.

NO HI HA ESQUERRES, A LA ESQUERRA DE L'ESQUERRA (o a l'altra banda???)

Siguem realistes: el somni marxista és " mort" (i punt!! ....??)

Ja no hi ha partits de dretes (o ningú se'n diu): O sigui que el somni feixista també deu ser "mort". Hem descobert que alguns " pragmàtics" eren tan sols gent de dretes disfressats de demòcrates.. Hem descobert que alguns profetes... (d'això ni parlar-ne!!)

ELS INDEPENDENTISTES VOLEN QUE TOT CANVII? ELS UNIONISTES VOLEN QUE TOT SEGUEIXI IGUAL?

Els independentistes volen l'independència peró seguir forman part de qüasi tot!!!!

O sigui deixar de ser Espanya peró sguir sent espanyols!!??

Els unionistes volen que tot segueixi igual peró canviant un munt de coses!!!

O sigui seguir sent Espanya peró que cada ú sigui el que desitji!!??

Els de "la tercera via"....... volen que sense canviar masses coses "siguem" diferents i que tothom estigui content!!!

ENS HAN ROBAT UN SOMNI Però tenim realitats! I la realitat és, a cops, més dura que els somnis.

La igualtat (o quasi) es "estat del benestar" (o sigui una "mica" d'igualtat).

La fraternitat es "solidaritat" ( o sigui fraternals mentre no ens toquin ... els oremus)

La llibertat es "democràcia" ( o sigui amb regles que pot tocar tothom)

La discussió es "consens" (o sigui xerrar disposat a cedir)

Els dictadors s'han "actualitzat" (si no et portes bé et foten fora de la feina o et foten un bolet - però no et maten!!)

 O sigui com sempre per més,... "civilitzats". "Vale" doncs seré més civilitzat.

( Confidència : jo quan penso, somnio i per això que hi ha gent que no vol que pensi. Doncs jo seguiré pensant i somniant perquè encara no paga IVA !!)

3 - L'ORIGEN DE LES PARAULES

3 - L'ORIGEN DE LES PARAULES

Politikós o Idiotikós

L'origen grec de "política" és "poli-tikós" (polis=ciutat) referit al interès en afers d'estat ja que les primeres unitats públiques foren les ciutats-estat gregues. L'arrel llatino-romana equivalent a ciutat seria "civis" (civil, civilització, etc..) Així, al origen, es denominava igual l'interès pel govern de les ciutats i les coses del estat. A qui sols s'interessava per assumptes propis se'l denominava "idio-tikós" (arrel "idio", com idioma -pròpia llengua- o idiosincràsia -pròpia manera de ser-). 

Al S.XXI l'ús de les dues paraules ha evolucionat i s'ha utilitzat de moltes maneres el que porta a confusió es en voler solucionar un greu problema (no és nou) que és el del mal govern i la corrupció econòmica.

En voler trobar solucions "definitives", amb pressa i grans accions mediàtiques, s'intenta que la "societat civil" agafi el relleu a la "societat política".
Aquest és l'oxímoron on ens volen confondre : "polis" versus "civis"

I uns dels principals promotors d'aquesta contradicció son "polítics" que ocupen llocs de govern: l'objectiu és que la "societat" vegi als "polítics" com a persones dels que un hom no se'n pot fiar (encara que la contradicció surti precisament dels "polítics"!!!).

Tornant al problema real ens n'adonem, primerament,  que cal que totes les persones interessades en la "cosa pública" entenguin que estem en una estructura d'estat amb interessos genèrics que ens afecten a, quasi, tots com són els derivats de accions econòmic-social, d'ensenyament i sanitàries.

En segon lloc hi han interessos específics (o "propis") que afecten a distintes comunitats socials de una manera més individual (col·lectivament parlant) com son la cultura, la llengua, els costums, els greuges històrics i actuals, etc ...

La tercera variable a considerar son els sentiments individuals. En l'últim segle, el desplaçaments humans per motius econòmic-laborals ha sigut ampli i quasi tots tenim arrels en comunitats properes amb altres llengües o costums. En un futur proper, diuen, hauríem de entendre com a igual a un suec, un turc, un andalús, un basc o un gallec.

I el quart criteri a considerar (i no el menys important) hi ha unes "supracomunitats" (la primera Europa, amb unions històriques i actuals) que han de ser inclosa en aquesta equació política. 

El "problema-equació" a analitzar i trobar un esboç de solució  és : 

interessos (genèrics + específics) + sentiments individuals + supracomunitats.

Tot això en un món globalitzat, interconectat i on les fronteres cauen i s'aixequen cada día! Com diria un bon amic, basc d'origen però català d'adopció: "Apa! Pela aquest préssec!!"

10 - Els "joves" i el mar

ELS JOVES I EL MAR

La visió del mar com una foto idil·lica (les blanques veles sobre el blau del mar..) es quelcom que qualsevol que l’hagi viscut sap que és incerta ja que  no és mai una foto si no moviment i renovació continua.

En parlar de “haver viscut el mar” - o la mar, com us sigui més plaent - em refereixo a aquell estat d’ànim en que t’adones de tot el que hi ha a la superfície de l’aigua però també tot el que hi ha per sota d’ella.

El/la mar, així podem ser política i poèticament correctes, es encara un misteri que podem descobrir des de la vora de la platja o a peu de roques cantelludes.

Els més petits busquen carculles a la sorra, llencen pedres que s’enfonsen en un món que desconeixen, surten corrents quan una onada més alta que ells, (gegantina, més de quaranta centímetres!) se'ls vol menjar i acaba sols omplint-los el banyador de sorra i pedretes. Un món dins d’una gota d’aigua.

Els joves intueixen en el moviment de l’aigua que aquest líquid precursor de vida és més que un lloc de gaudi i sensacions on viure aventures.

Els més grans cerquen aventures que en diuen windsurf, kite, snorkeling o tantes altres (avui en llengua estrangera) que els fan albirar un món desconegut i que la seva curiositat, encara no dominada, els diu que cal que s’hi endinsin.

Tots descobreixen en la pura contemplació , quasi mística, aquesta presencia misteriosa que reconeixen que mai podran comprendre però sempre podran admirar i respectar en silenci.

Pensava escriure sobre els joves com una part de la vida amb data de caducitat. Ma mare em deia: “la joventut es una malaltia que passa amb l’edat”. Però el mar m’ha ensenyat que l’edat i la joventut poden ser criteris oposats o complementaris.

El que passa amb l’edat son els anys!! La joventut passa quan perdem curiositat per la vida. La joventut no és edat, la joventut és actitud davant el que no comprenem, sensacions a flor de pell, il·lusions renovades o mai perdudes, visions poètiques del dia a dia o capacitat de indignar-se davant el que suposem injust.

“Es mirava l'extensió del mar i comprenia fins a quin punt estava sol. Però podia veure les coloraines dins la profunda aigua fosca, la fluixa estrebada endavant i l'estranya ondulació de la calma. .......... Va mirar-se el cel i veia els blancs cúmulus com cordials munts de gelats de crema i més amunt les tènues plomes dels cirrus retallats contra l'alt cel de setembre.
--Brisa lleugera --va dir-” El vell i la mar " [fragments]Ernest Hemingway

A Castelló d'Empúries. Festival Terra de 2015