ELS JOVES I EL MAR
La visió del mar com una foto
idil·lica (les blanques veles sobre el blau del mar..) es quelcom que qualsevol
que l’hagi viscut sap que és incerta ja que no és mai una foto si no moviment i renovació
continua.
En parlar de “haver viscut el
mar” - o la mar, com us sigui més plaent - em refereixo a aquell estat d’ànim en
que t’adones de tot el que hi ha a la superfície de l’aigua però també tot el
que hi ha per sota d’ella.
El/la mar, així podem ser
política i poèticament correctes, es encara un misteri que podem descobrir des de
la vora de la platja o a peu de roques cantelludes.
Els més petits busquen
carculles a la sorra, llencen pedres que s’enfonsen en un món que desconeixen,
surten corrents quan una onada més alta que ells, (gegantina, més de quaranta
centímetres!) se'ls vol menjar i acaba sols omplint-los el banyador de sorra i
pedretes. Un món dins d’una gota d’aigua.
Els joves intueixen en el moviment
de l’aigua que aquest líquid precursor de vida és més que un lloc de gaudi i
sensacions on viure aventures.
Els més grans cerquen aventures
que en diuen windsurf, kite, snorkeling o tantes altres (avui en llengua estrangera)
que els fan albirar un món desconegut i que la seva curiositat, encara no
dominada, els diu que cal que s’hi endinsin.
Tots descobreixen en la pura
contemplació , quasi mística, aquesta presencia misteriosa que reconeixen que
mai podran comprendre però sempre podran admirar i respectar en silenci.
Pensava escriure sobre els
joves com una part de la vida amb data de caducitat. Ma mare em deia: “la
joventut es una malaltia que passa amb l’edat”. Però el mar m’ha ensenyat que
l’edat i la joventut poden ser criteris oposats o complementaris.
El que passa amb l’edat son
els anys!! La joventut passa quan perdem curiositat per la vida. La joventut no
és edat, la joventut és actitud davant el que no comprenem, sensacions a flor
de pell, il·lusions renovades o mai perdudes, visions poètiques del dia a dia o
capacitat de indignar-se davant el que suposem injust.
“Es mirava l'extensió del mar i comprenia fins a quin punt estava sol. Però
podia veure les coloraines dins la profunda aigua fosca, la fluixa estrebada
endavant i l'estranya ondulació de la calma. .......... Va mirar-se el cel i
veia els blancs cúmulus com cordials munts de gelats de crema i més amunt les
tènues plomes dels cirrus retallats contra l'alt cel de setembre.
--Brisa
lleugera --va dir-” El vell i la mar "
[fragments]Ernest Hemingway
